El Grup Cristià del Dissabte responde al Arzobispo de Valencia

Escudo del cardenal Antonio Cañizares

En su recién estrenada web, el Grup Cristiá del Dissabte, responde a lo dicho por el Arzobispo de Valencia respecto al señor Juan Cotino, recientemente fallecido, que estaba siendo juzgado por su participación en presuntos hechos de corrupción cometidos con ocasión de la visita del Papa a Valencia en 2006.  Nos alegramos de que la voz de los fieles se vaya alzando también en España, corrigiendo con parresia a los ordinarios diocesanos. Nota: pinchando con el botón derecho del ratón, se puede leer el texto en español, AD.

El Grup Cristià del Dissabte respon a la carta setmanal del Sr. Arquebisbe de València on, a propòsit de la mort de Juan Cotino, menysprea l´acció de la justícia i on mostra una visió de la misericòrdia de Déu que inquieta a bona part de cristians i cristianes. (1)

La carta que l´arquebisbe de València dirigeix setmanalment als lectors de la revista diocesana “Paraula” (núm. 1561, del 19-04-2020) ha causat desconcert i inquietud en amplis sectors de la societat valenciana. El gran afecte personal que Don Antonio Cañizares ha expressat legítimament per Juan Cotino amb motiu de la seua mort, ha sobrepassat qualsevol mesura raonable, bon criteri i prudència pastoral.

Com a creients en Jesús ens preocupa que, de les paraules de l´arquebisbe, es puga deduir una falsa imatge de Déu i del que significa ser vertaderament cristià i cristiana.

Pobre favor es fa a la convivència cívica i a l´Estat de dret. Suposar que “Déu (amb la mort de Juan Cotino) l´ha lliurat d´una presumpta condemna per quelcom injust que es pretenia contra ell, tot lliurant-lo dels lligams de la presó, de ser processat” llança una ombra infundada sobre l´acusació dels jutges en assumptes que estan “sub judice”. Contraposar la justícia civil/penal a la justícia divina és un despropòsit que cap conciència cristiana pot admetre. Per què no es deixa els legítims jutges aclarir la veritat i establir la justícia penal, si n´hi haguera?

Reconéixer “màrtir de la fe” al màxim responsable del comité organitzador de la visita del Papa Benedicte XVI per a la Trobada Mundial de les Famílies, una vegada provat que hi hagué lucre indegut a terceres persones, no fa cap servei a l´Església. I haver inculpat, en defensa pròpia, a l´Arquebisbe de València d´aquell temps i a un cardenal del Vaticà, les responsabilitats penals dels quals havien quedat extingides per la defunció d´ambdós, no és un signe de martiri sinó una vulgar estratègia de defensa.

Declarar “víctima de ese mundo tan viscoso de tramas políticas tan oscuras e injustas, cebadas en Valencia” (sic) és suposar que les trames viscoses cauen només d´una part de l´arc polític i lliurar de tota sospita a qui ha exercit tots els càrrecs imaginables en la vida política local i nacional, excedeix tota racionalitat alhora que desqualifica l´activitat política. D´eixes “trames viscoses” no es lliuraren les víctimes del mortal accident del Metro de València, quan hagueren de triar entre buscar la veritat dels fets o gaudir del favor que els oferia el difunt, segons testimoniatge de les famílies afectades.

Ens sentim obligats, com a cristians i cristianes, a demanar perdó davant dels jutges que, en paraules de Francesc, “no toleren les pressions, ni els rumors ni els linxaments” (28 d´abril en l´homilia de Santa Marta); davant les víctimes de l´accident mortal del Metro de València que se sentiren abandonades per les autoritats polítiques del moment, entre les quals es trobava el difunt; davant les persones i institucions que col·laboraren desinteressadament en la visita del papa a València i davant la classe política que, amb el seu treball honest, desenvolupà la versió suprema de la solidaritat.

(1)

De la Carta semanal de D. Antonio Cañizares. Paraula (19-04-2020):

… D. Juan Cotino, a quien tantísimo he querido, tantísimo me ha ayudado con su sabiduría cristiana y con quien tan unido he estado y me he sentido (…) ; un hombre de fe hasta las raíces más hondas de su corazón, un cristiano de una pieza, “un santo”,- me ha dicho de él esta mañana un testimonio vivo y muy directo suyo-, un mártir de la fe, -como acaba de decirme otro de él-, y que como tal ha muerto víctima de la persecución desatada contra su persona por ser, en el fondo, un hombre de Iglesia, una víctima de ese mundo tan viscoso de tramas políticas tan oscuras e injustas, cebadas en Valencia, un hombre comprometido con la política conforme a las enseñanzas sociales de la Iglesia que con tanto afán como sabiduría enseñó y propagó, un apóstol incansable para tiempos nuevos, un hombre bueno de verdad. Ha muerto el lunes de Pascua, (…) ¡qué bueno, misericordioso y compasivo es Dios!.